ANTONI CANALS.- SCIPIÓ E ANÍBAL. DE PROVIDÈNCIA. DE ARRA DE ÀNIMA

A cura de Martí de Riquer

DESCRIPCIÓ: Editorial Barcino. Barcelona. 1935. Tapa tova amb sobrecoberta. 17 x 11,50 cm. 192 p. Col·lecció "Els Nostres Clàssics". Volum 49

Antoni Canals. País Valencià, aprox. 1352 — País Valencià, 1415/19

De jove ingressà a l’orde dominicà i estudià gramàtica a València i a Girona, lògica a Mallorca, Manresa i Lleida, i filosofia a Barcelona, sota el mestratge de Vicent Ferrer. Continuà els estudis de teologia a València, a Tolosa i a París. El 1387 era professor a Lleida, on assolí un gran prestigi; el 1391, Joan I li encarregà de traduir llibres del llatí al català. El 1395 ocupà a València la càtedra de teologia que havia deixat vacant Vicent Ferrer i, des del 1398, fou capellà de Martí I. Obtingué, com el seu germà Pere Canals, també dominicà, importants càrrecs en l’orde, i el 1415 assistí al capítol general de Perpinyà com a definidor provincial. La seva producció literària conservada és tota en català.

La seva obra més extensa és la traducció dels Dictorum factorumque memorabilium (1395) de Valeri Màxim, del pròleg de la qual es desprèn que la traduí amb la finalitat de donar exemple moral als seus contemporanis. Aquesta actitud es concretà i aclarí en la seva versió del tractat de Sèneca De providentia (entre el 1396 i el 1407), en el pròleg del qual afirma que es proposa de fer una apologia del concepte cristià de providència divina basant-se en l’autoritat d’un autor no cristià, com Sèneca, el qual, com a clàssic, era admirat i respectat en certs ambients cultes, sens dubte vinculats a la cort i a la cancelleria, on existia un cert racionalisme humanista.

A la mateixa època redactà el llibre Scipió e Anibal, que fonamentalment és una versió del parlament entre Escipió i Anníbal segons la versió poètica que, presa en part de Tit Livi, donà Petrarca en el seu poema llatí Àfrica.

TEXT: CATALÀ