La guerra de Successió al Lluçanès Desenvolupament i conseqüències del conflicte Josep Albert Planes

+ La guerra de Successió al Lluçanès. Desenvolupament i conseqüències del conflicte Josep Albert Planes i Ball 2002 impecable 1ª ed. Ajuntament de Prats de Lluçanès. 13,5 x 21 cm. 87 pàg. Rústica. Il·lustrat. Molt bon estat, sense noms ni escrits. (Lluçanès). ISBN: 84-607-5320-4. Preu: 18 euros. (12.974)

Durant tota la guerra, el Lluçanès en rebé els efectes, sobretot pel transit de tropes, ja que era un territori, però va ser en aquesta última fase que adquirí una importància notable. Fou un focus de resistència que inquietà molt les autoritats borbòniques, tal com diu Francesc de Castellví, historiador de l’època: “continuava el Lluçanès dando asco a los generales de Felipe V. Con tener sobre si a Gandolfo en la Cerdaña, Bracamonte en Vich y Montemar dando vueltas por sus alrededores, no se decidian los tres, ni juntos ni separados, a penetrar en la que no sabemos por què llamaban centro de la rebelión”. En diferents llocs es cita una “companyia del Lluçanès” formada per un mínim de 200 homes. Des del 1707, el territori català havia estat sotmès a una repressió terrible per part de les tropes borbòniques, cosa per la qual la majoria de pobles no s’atrevien a enfrontar-s’hi. Però a principis del 1714, a Sant Martí Sarroca del Penedès s’inicià, a causa de les quinzenades (impostos asfixiants), una revolta que s’estengué per tot Catalunya començant pel Lluçanès. A causa d’això van ser incendiats, ja el 5 de febrer, la majoria de pobles especialment Oristà, Sant Feliu Sasserra i Prats, que tornà a ser cremat l’1 de juliol. Entre altres fets importants podem destacar els següents: el degollament a Sant Martí de Merlès, el 6 de febrer, de gairebé 700 soldats borbònics que havien estat fets presoners a Balsareny; la batalla de Sant Boi, el 28 d’abril, en què un destacament de Bracamonte atacà per sorpresa a gran part de l’exèrcit català que, malgrat que va haver de fugir en desbandada, va poder reorganitzar-se al cap de poc; el consell de guerra que el Marquès del Poal, cap de l’exèrcit català, convocà a Prats el juny; la reunió a Perafita, el 10 d’agost, de gairebé tot l’exèrcit català per fer un últim intent d’anar a trencar el setge de Barcelona. En el camí cap a la ciutat es trobaren amb el gruix de l’exèrcit borbònic de Montemar a Talamanca al qual bateren en l’última gran batalla guanyada pels catalans. De totes maneres no aconseguiren arribar al cordó de setge i al cap d’uns quants dies, l’11 de setembre, queia en mans dels borbònics. Al cap de 7 dies capitulava Cardona, l’última plaça austriacista en territori català.