Va. Aa.- - València, 4 i 10 de juliol de 1937. El Segon Congrés Internacional d’Escriptors per a la

Autor: Va. Aa.-

Edición: Renacimiento, Colección Otros Títulos nº 159, 2017, Sevilla.

ISBN: 9788417266240

Encuadernación: 21x15. 300 pgs. Portada impresa a dos tintas. (M7955)

València, 4 i 10 de juliol de 1937. El Segon Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura i la delegació del País Valencià. Edición de Manuel Aznar Soler. Assistim avui, per tristes circumstàncies i en la nostra mateixa carn, a una guerra cruel i violenta, provocada pels elements reaccionaris internacionals. En aquest moment, plenament decisiu per al pervindre del món, en aquest moment de liquidació de les oposicions al progrés, nosaltres, escriptors nacionalistes valencians, volem unir la nostra veu al cor de les veus internacionals. [...] Hom sap de sobres ja que Espanya, el que comunament denominem Espanya, carix d’una unitat efectiva, específica, per ésser constituïda per un nombrós estel de petites nacionalitats que des de fa segles i per una unilateral creença de falsa unitat, han vingut suportant una infame i vergonyosa difamació –i àdhuc opressió– per part dels elements centralitzadors que les predestinaven a morir baix un complet oblit. La realitat espanyola, però, era una altra. La vida bullent de què fruïen les dites nacionalitats, malgrat els esforços inútils per llevar-li-la, les féu alletar en rebellió constant, front per front del poder central. Ara bé, sabem de sobres, que aquesta franca tendència de deslligar-se de l’Estat central per a constituir un Estat lliure o federal voluntàriament, no pot ser vista, en cap manera, com una desintegració de l’Estat espanyol –puix que és una cosa inorgànica i falsa– ni com a atemptat a l’internacionalisme. Nosaltres proclamem, i parlem per la pròpia experiència d’escriptors, que quan més aferrissat a la terra pairal s’és, més internacionalista hom arriba a ésser. Estem reunits avui, els representants de tots els països, baix una bandera comuna de defensa de la cultura. [...] La millor defensa de la cultura, cridem nosaltres, és la total defensa dels interessos culturals de les petites nacionalitats. La defensa de la cultura ha de radicar, d’una manera íntegra i enèrgica, en l’absoluta defensa de les personalitats, autòctones i vàries, de les minories nacionals. [...] Els nostres soldats defensen, amb les armes a la mà, la cultura en les trinxeres de la victòria. Els nostres ulls coneixen de misèries, de plors, de dolors. Però confiem en el pervindre, el sentim arreladament nostre, perquè tenim fe en els soldats i fe en la cultura. No és prou parlar, no és prou dir-ho i estar-se quiet. És precís també moure’s. Com? Defensant nosaltres, nacionalistes ibèrics, amb la ploma i la paraula, el dret inqüestionable que tenim al reconeiximent de les nostres personalitats, fonament de la nostra cultura; defensant nosaltres, nacionalistes internacionals, de nostres interessos generals, perquè DEFENSANT LA CULTURA PARTICULAR, PECULIAR DE CADA POBLE –I ENCARA MÉS, DE LES PETITES NACIONALITATS OPRIMIDES–, ÉS COM ES POT ARRIBAR A DEFENSAR LA CULTURA GENERAL, UNIVERSAL. (Fragment de la ponència de la delegació del País Valencià al Congrés de 1937)